Vestimenta usada per la confraria Jesús lligat a la columna i assotat per dos botxins

_Una de les característiques més interessants de la Setmana Santa d'Ontinyent és l'ús d'uns vestits tradicionals anomenats “Ròssegues”, usats pels Jurats de la “Villa Reial” en els temps de dol municipal de l'època barroca. Es caracteritzen per les llargues cues, d'uns tres metres. Actualment han desaparegut les múltiples i coloristes “Ròssegues” antigues, i només es poden gaudir de les negres del Pas dels Llauradors.

_Al final del segle XX, les commemoracions públiques de la Setmana Santa, a Ontinyent, havien esdevingut una sèrie d'actes que sumaven una escassa participació social i que es trobaven bastant allunyades del qual la tradició d'estos dies havia estat en dates anteriors. Fins al principi del segle XX, la participació de confraries i el costumari que conformava el bagatge d'esta celebració passional procuraven una de les més representatives i interessants fórmules festives de tot el calendari anual “ontinyentí”.

Així, l'únic element físic realment notable d'aquella tradició i grandesa que va poder arribar amb plenitud al canvi cap a l'actual segle va ser això de les “Ròssegues”.

_Llavors, i ara, la “ròssega” ha estat tinguda com a signe identitari propi “ontinyentí”, atenent el desconeixement general del seu ús a altres llocs, que la va reduir a element distintiu. I encara, dins de la processó de Divendres Sant, es constrenyia més la seua representativitat, en quedar com a exclusiva d'una sola confraria, la de “Jesús lligat a la columna i assotat pels botxins”, el tradicional i tradicionalista “Pas dels Llauradors”.

_La Ròssega

_Quan parlem de “ròssega”, ens referim, doncs, a un vestit propi de la Setmana Santa valenciana. Un vestit o també sobre vestidura d'un sol color, negre en les dos “*ròssegues” conservades d'antic, composta per una mena de jaqueta amb mangues, profusament decorada amb adornaments “avellutats” cosits en franges (verticals o ben laterals), tancada per davant i sobre la qual s'afigen diferents decoracions, com per exemple botons de nacre, línies fetes amb lluentons brillants o brodats del mateix color de la tela per a crear una textura volumètrica.

_Per davall de la jaqueta, es veu una camisa blanca que, a Sagunt, és en realitat un rivet blanc que sobreïx pel coll i les mànegues. Els complements més habituals seran els guants negres a les mans i la *ostensión d'un rosari, que estarà sobre la roba en el pit o serà portat a les mans pel confrare.

_L'element, més identificatiu i marca pròpia d'identitat és una llarguíssima cua que naix de davant mateix del vestit i que creix des de la cintura, a l'altura de la faixa, oberta cap els dos costats per a seguir, tota ampla, pel sòl fins a cobrir la distància d'uns tres metres.

_Mentres que a Ontinyent, els portadors porten moderns pantalons i sabates de color negre, a Sagunt s'ha mantingut el costum antic de portar un tipus de “saragüell” negre per a cobrir la part inferior del cos, una verdadera vesta completa amb el sentit de cota fins als peus, oberta i botonada.

_La “ròssega ontinyentina”, actualitzada així al costum del segle XX, té la jaqueta oberta i permet l'ús d'una corbata negra.

A Sagunt, el simbolisme indumentarísme és major. Mentres que a Ontinyent se simula una faixa decorativa de vellut, a Sagunt la faixa ha evolucionat a un cinturó ample, decorat amb una sivella que representa “l’Ecce Homo”, i que, en el cas dels mayorals, es troba ricament brodat amb coloristes símbols passionals i sanefes vegetals. La categoria dels confrares es marca a Sagunt amb la presència d'uns cordons distintius.

_Estos tipus de decoracions brodades, molt atractives sobre els fons negres, acabaran diferenciant els vestits de cua més seriosos i austers (Tarragona o Vic) uns altres que perden este caràcter penitencial per a prendre un altre de lucidor i luxós (com succeïx a Antequera).

_D'altra banda, mentres que la desfilada de la “ròssega ontinyentina” permet conéixer perfectament el portador o la portadora, atés que no hi ha cap peça de roba que tape el rostre o el cap, a Sagunt la vesta es completa amb un caputxó o cucurulla, per la qual cosa esdevé visualment un vestit de transició, una relíquia del vestuari històric que es manté com a pas previ i origen dels vestits actuals de vesta i caputxó. En este sentit, la “ròssega” d'Ontinyent, per més que portada al gust de mitjans segle XX, es diferencia absolutament dels vestits de vesta, caputxó i cucurulla i mai s'han mesclat amb ells. Podem assegurar-ho a través de la documentació “ontinyentina” del segle XVIII, on es parla de la creació d'una desfilada amb vestits d'este tipus que ocultaven la cara del penitent. El poble va triar com a burla d'este nou costum una paraula clarament definidora, i molt casolà: “la Processó dels Embudets”, atribuint a este nou costum importat la comparació amb un embut. La tradició ha mantingut com a orgull la desfilada amb “ròssega” i a la vista de tots.

_La desfilada de la “ròssega” és bastant lenta, sòbria i senyorial. Els confrares que la visten a Ontinyent ho fan en dos fileres, amb un ciri a la mà i separats els uns dels altres per a no xafar ni ser xafats els uns als altres. I com que les cues acostumen a arreplegar la brutícia que hi haja al carrer i poden també enganxar-se i doblegar-se a qualsevol costat, es disposa un confrare carregat amb una llarga i fina canya negra que porta un llaç de dol a la seua part superior, que es dedica a desenrotllar-les i mantindre-les amples i netes.